27 de maig, fum fum

Feia voltes i voltes al llit, sense poder dormir. Dies enrere havia començat el neguit, no hi havia manera. Al final es va llevar i va asseure’s davant la taula. Mentre l’ordinador s’engegava va obrir un paquet de tabac i va buscar un encenedor. Li va costar, feia molt que no necessitava foc. Uns llumins de cuina van fer el fet.
Sabia que a l’endemà potser se’n penediria però de tota manera era millor fer alguna cosa que no voltar pel llit i gratar-se la pell que li picava rabiosa fins encetar-la.

A mesura que teclejava, s’anava calmant. Va aixecar-se de la cadira per preparar un tè i va sortir al balcó. L’aire nocturn era feixuc, i se sentia l’escàndol dels culés celebrant la tercera victòria consecutiva. Espurnes de colors decoraven la negror del cel, però no li venia de gust asseure’s a mirar-los.
La tetera va xiular i ella va entrar per apagar-la. A la ràdio, Jason Mraz deia coses molt boniques a algú mentre les busques del rellotge s’apropaven a les dues.
Va mirar-se al mirall; vestida amb una samarreta de tirants i un pantaló curtíssim es va veure bonica. El va mirar a ell, roncant, al llit. Aliè, com sempre, al que passava al seu voltant. L’entendria veure’l dormir. Llàstima que la major part del temps estigués despert.
Era davant la pantalla blanca i blava, la cigarreta es consumía al cendrer dels anys vuitanta i el tè es refredava. Se’l mirava. Les celles superpoblades, eren la Xina. Els seus ulls petits, tancats, sempre tremolaven lleument mentre dormía, les pupil.les mai paraven quietes.

No sabia com ni per què, però arribava aquest moment. Aquest instant en que es mirava la seva parella, i era igual si portaven anys, mesos o dies veient-se, però el fum era massa espès, el tè massa fred o la seva respiració massa forta, i veia més les arrugues del seu rostre, sentia l’olor a tancat de l’habitació i el neguit desapareixia perquè ja havia pres la decisió de deixar d’estimar-lo.

Va ser una llàstima que aquella nit no s’hagués quedat al llit. Potser hauria acabat adormint-se i encara s’estimarien. Encara anirien a comprar junts al mercat, a la platja els diumenges i de festa alguns dijous. Però va llevar-se, i va encendre’s una cigarreta, i va escriure.
Sempre començava igual. No és culpa meva, però tampoc és teva. Les coses són així, res és etern. Des del primer moment vaig dir-te que algun dia no podria seguir-te estimant. Ens ho hem passat bé. M’hauria agradat que fos d’una altra manera. Pots quedar-te el sofà. Les frases següents variaven, però sempre arribava al mateix punt: marxo, no puc seguir amb tu.

Els culés seguien cel.lebrant la victoria, encara que feia ja tres hores que havia acabat el partit. El cel, però, restava negre; els llançadors de coets i focs artificials havien passat a les cerveses i els cubates, les teles estaven apagades i començava el sexe, els petons, les declaracions d’amistat eterna i les sirenes d’ambulància.
Ets una mala puta.

Poc a poquet havia disseccionat el seu amor fins desfer-lo del tot, i només en quedaven fragments de petons, espines de peix, taques de sang que s’assecava a les parets del pis. Ningú havia buidat el cendrer, i l’ordinador emetia un gemec demanant que l’endolléssin. Però dels que havien estat un, només en restaven unes cames blanques, un pantaló curtíssim, granets que ja ningú gratava, i la tassa al terra, al costat de la capsa de llumins, que s'havien escampat quan ella va aixecar-se bruscament en veure’l venir.